Hi ha un tema que em preocupa, un tema que afecta a alguns músics, no puc parlar de percentatges, però bastants. I en lloc de preocupar-me he decidit ocupar-me, així que vaig a començar per exposar-vos el motiu d’aquest article.
Quan era un nen, alguna força desconeguda (o potser la meva mare) em va empènyer al món de la música, o millor dit, dels estudis musicals. Crec recordar que en aquells inicis somiava amb ser un gran músic, un solista internacional, trompa solista en alguna orquestra de renom… Qui no ha somiat amb alguna cosa així en la infantesa? Però el pas dels anys, la falta de motivació, les obligacions laborals, etc., van anar soterrant aquests “deliris de grandesa”, potser també unes expectatives poc realistes. Ara em trobo a un altre moment vital totalment diferent, la meva vocació és una altra, el meu temps per triomfar ja va passar i la meva experiència al món de la música ha matisat amb crueltat totes aquestes fantasies. Ara sé que el món de la música és sacrificat, complex, bell, frustrant, competitiu, satisfactori i exigent, molt exigent… però aquesta és la meva història, no la vostra, la il·lustro perquè pugueu entendre una mica millor el perquè de la meva preocupació, que a continuació tractaré d’explicar-vos.
Per sort la música segueix present en la meva vida, en forma de fil musical en el cotxe, d’escasses hores d’estudi a casa, d’assajos o concerts amb bandes, damunt i sota l’escenari, assessorant a músics, etc. pel que convisc amb vosaltres, amb els vostres èxits, pors, preocupacions, assoliments i sacrificis. De totes les experiències viscudes en aquests últims 25 anys, he extret algunes regularitats (patrons), la que més em preocupa és veure-us tocar un instrument amb més por que plaer, més preocupats en no fallar una nota que a interpretar un passatge. Crec que la majoria ja sabeu a què em refereixo.
Em produeix tristesa sentir que tants anys de conservatori i hores d’estudi ens han convertit en grans executants i us han allunyat de l’essència de la música, de la vostra essència. Observar que té més pes errar una nota, que interpretar un passatge buit (sense emoció). M’entristeix pensar que la pressió (interna i externa) és tal que un s’acaba oblidant de què li va portar a estudiar música.
Quan som nens, fins a certa edat, allò que pensin de nosaltres no ens importa, és més, ni tan sols ho concebem, després, quan el nostre cervell està preparat i la societat ho considera oportú, aprenem a mirar-nos des de l’altre. Això és bo i necessari, hem d’empatitzar, socialitzar-nos, etc., però com a tants altres aprenentatges, si es porten a l’extrem o s’interioritzen sense judici, ens “desconnecten” de nosaltres mateixos, i això no és saludable.
Tornant a la idea principal, portem tants anys sotmesos a l’exigència de ser els millors, de no fallar, que el nostre cos i la nostra ment s’han tornat rígids, insensibles. És tant el dolor i la pressió, que hem necessitat anestesiar les nostres emocions per sobreviure, com el nen al qual se li exigeix que no plori. M’entristeix que la veu dels altres hagi aconseguit silenciar la nostra, la del nostre nen (artista per naturalesa) que encara forma part de nosaltres i que encara lluita i necessita mostrar-se. Coartar la vostra capacitat per emocionar-vos, per arriscar, per gaudir, és coartar la vostra música. Per a mi, un bon músic té tant talent com a entrega, la resta són succedanis.
“No hi ha res més seriós que un nen jugant”
Julio Cortázar
Crec que la idea és clara, us animo a recuperar la motivació original, a tornar a tocar per plaure, sense importar el quin i el com. Preneu-ho com un experiment, a veure què succeeix, què passa amb la música, amb el vostre cos, demaneu-li a algú de confiança (si no és músic, millor) que us escolti i us doni la seva opinió. Confieu, teniu poc a perdre i molt a guanyar. I si necessiteu ajuda o voleu compartir la vostra experiència, poseu-vos en contacte amb mi, segur que sorgeix alguna cosa interessant…
consulta@danielgomezpsicologia.com