La maternitat no comença sols quan tens un nen/a, és un procés complexe, que en el meu cas va començar a estar present abans de la concepció. Sovint escoltem a alguna amiga o coneguda que s’ha quedat embarassada, però quant de temps porten intentant ser pares? I cóm ha sigut aquest procés?
El meu desig de ser mare va aparéixer fa temps, i amb la meva parella vam decidir quan començar a intentar-ho. Va ser un desig conjunt i conscient, ni millor ni pitjor que altres. A partir d’aquí i amb l’ajuda del meu terapeuta, he aprés moltes coses, al mateix temps que he patit molt, doncs també he experimentat que, en ocasions, el patiment m’ha portat a aprendre.
Sentir. He aprés a identificar cóm estic, cóm em trobo i què sento. He observat que la meva tendència per no patir és deixar de sentir, tallar les emocions i congelar-me, el que fa que inconscientment em mostri a la resta com si tot m’anés bé i no necessités res de ningú. El treball ha estat en parar i escoltar el meu cos, i amb la pràctica m’he escoltat cada cop més. Sentir més el dolor també m’ha suposat sentir més la seva polaritat, la felicitat. És el que té sentir, que tots els registres els sento amb més volum. He après que té cabuda sentir emocions que a priori semblen oposades, que puc estar contenta i alhora tindre moments tristos. I així he après que el que sento en cada moment no canviarà ni desapareixerà i està bé així, no obstant des de la consciència del que sento puc escollir qué vull fer en cada moment amb això.
Respectar-me i atendre’m. Amb una major escolta i consciència del que sento, he aconseguit contactar (tot i que no sempre) amb el que necessito i el que vull, sols des d’aquí sóc lliure d’escollir. He prés consciència del necessari que és respectar-me i acceptar-me per trobar-me bé. Ara sé que respectar-me és no forçar res i acceptar cóm estic. No jutjar-me.
Expectatives i fantasies. Durant el procés de la maternitat (incloent aquí el previ a la concepció), he anat observant la quantitat d’expectatives i fantasies que tenia al respecte, i què poc s’ajustaven a la realitat. Sóc conscient de que el cinema, la publicitat i els personatges famosos ens venen escenes ideals d’amor i felicitat, i el mateix fan amb la maternitat. De manera inconscient suposo que algunes me les havia cregut. Però amb el que més sobtada m’he quedat, és en cóm les persones que conec tampoc expliquen totes les veritats. Tinc la sensació que expliquen els aspectes bonics de la maternitat, que sense cap dubte sé que són molts, però en canvi no expliquen els moments més difícils, o almenys no amb la mateixa intensitat. És obvi que cada persona viu el procés de l’embaràs i la maternitat d’una manera, la meva experiència m’ha fet veure que hi ha moments difícils i fins i tot dolorosos, durant l’embaràs i la criança. Incetessa, por, cansanci, malestar físic, hormones revolucionades, renúncia absoluta de la teva vida anterior com a mínim els 2 primers mesos de vida del petit/a, i amb tot això cuidar al nadó (alimentar-lo, canviar-li el bolquer, vestir-lo possiblement varies vegades al dia, banyar-lo, massatge, dormir-lo…) Cada nen/a és un món, la majoria passen per moltíssimes fases de manera que quan una cosa et comença a funcionar i respires, de sobte apareix una altra cosa i tornes a provar fins que trobes alguna manera, i torna a començar. Es pot dir que és un aprenentatge continu que també comporta moments d’esgotament, frustació i malestar, per suposat en això també influeix l’estil de criança que decidim dur a terme.
No obstant i tornant al tema, ara que el meu petit ja té 4 mesos i ja estem més adaptats i tranquils a casa, entenc que tendim a contar els moments bonics de la criança perquè tot són etapes i tendim a escollir recordar les millors i sobretot l’amor incondicional que sentim cap al nostre petit.
El control. M’he topat en la part controladora del meu caràcter, i amb treball terapèutic he aconseguit veure-la i acceptar-la. He sigut conscient de la seva utilitat en la meva vida, per exemple en l’àmbit laboral o en l’organització de qualsevol cosa que faci. També he descobert que el control no entén del desig de ser pares, i ha sigut un aprenentatge dur i dolorós. He aprés que no es pot controlar quan ni cóm ser pares, ni tampoc cada aspecte del nen/a, que hi ha qüestions que s’escapen de la meva voluntat. I ara que conec més aquesta part controladora que tinc, també sé que no desapareixerà, ni vull que desaparegui, ara coneixent-la vull posar-la al meu servei i utilitzar-la per a aquelles qüestions que escolleixi conscientment.
He anat experimentant, com cuidar-me i relaxar-me m’ajuden a deixar el meu personatge de nena bona i correcta que porta implícit aquesta part de control i autoexigència. Control que em fa ser impacient, amb mi i amb la resta, i potser aquesta paciència serà el major aprenentatge al que hauré de prestar atenció en la relació amb el meu petit.
Consells que no demano. He prés consciència dels consells que tendim a donar als amics sense que aquests ho demanin. He prés consciència perquè m’hi he trobat rebent-los amb el món de la maternitat, i de segur que jo també els hi he donat en algun altre moment. Jo no he demanat consells a les amigues, sols he necessitat sentir-les a prop, acompanyant-me i sostenint-me quan jo no ho he pogut fer. Simplement poder parlar i que m’escoltessin sense res més que comprensió i amor, no esperava que em donessin cap solució. Sé que no hi ha mala fe, que tot cau en la dificultat que tenim per sostenir el malestar de l’altre, i que front aquest no saber què fer, li donem el típic consell màgic que no ens ha demanat però que a nosaltres ens fa sentir millor, oblidant a l’altre. Vaig aprendre a dir que no m’ajuden aquests consells, i aquest va ser un punt d’inflexió en la relació amb algunes amigues.
Per finalitzar, dir que aquest procés de búsqueda maternal m’ha fet créixer, m’ha impulsat a obrir els ulls i veure’m amb totes les meves parts, perquè totes em formen a mi en la meva plenitud. Ha sigut un camí llarg, de picar pedra en alguns moments i de moltes pors i plors en altres. He descobert parts de mi que desconeixia, que segurament en algun moment vaig aprendre a tapar, a ocultar-les o simplement vaig deixar de sentir-les per supervivència, i veure-les de nou ha sigut dur. He remogut el meu interior, he fet trontollar trets del meu caràcter que tenia per segurs i he deixat vibrar d’altres que reprimia perquè en algun moment vaig necessitar que fós així. Ara tracto de continuar treballant-me però amb més compassió que fa un temps, compassió que també estenc a la resta.
I revisant el que he viscut i el que he treballant en teràpia al llarg d’aquests quatre anys, ara vull escollir el que li vull donar al meu fill. I això comença per escollir cuidar-me i atendre’m, viure el moment aquí i ara, i valorar la vida. A partir d’aquí tractaré de fer-ho de la millor manera que pugui, com també ho van fer els meus pares amb mi, conscient de les meves limitacions i de moltes altres que no dependran de mi.
Una mare novençana.