He tingut una revelació, la teràpia és com el busseig!
Aprofitant les temperatures infernals, la cerca de curiositats submarines s’ha convertit en una de les activitats de moda en el meu estiu.
Començaré explicant la meva manera de bussejar, ja que potser el concepte “busseig” no sigui el més adequat a la meva execució. Jo nedo en la superfície del mar o en tot cas, uns centímetres per sota, la qual cosa em facilita la respiració, ja que no utilitzo tub (ni bombona, clar), de fet, tampoc utilitzo neoprè, ni aletes, el meu equipament es limita a unes ulleres de natació i un vestit de bany. Així em sento còmode.
Referent a la tècnica, rudimentària. Em desplaço amb moviments suaus i periòdicament trec el cap per prendre aire. Després d’uns minuts repetint el procés, em trobo cansat, així que em tombo de cap per amunt, descansant la respiració i el coll, i volta a començar.
Què té en comú el meu estil de busseig amb el meu estil de teràpia? doncs sorprenentment, moltes coses!
Tractaré d’enumerar alguns aspectes:
- La respiració: bussejar en apnea em permet connectar amb el meu cos (i per tant, estar més pendent d’ell), m’ofereix silenci i tranquil·litat. Aquest pausar la respiració és similar a l’escolta sense judici (és un “suspendre”). Periòdicament em fa treure el cap per agafar aire, la qual cosa en sessió és agafar perspectiva i mirar què succeeix més enllà de les paraules (consultar-me com va el procés). El silenci aguditza altres sensacions, en sessió necessito anar més enllà de les paraules, necessito observar les inflexions de la veu o canvis posturals. El silenci em posa en pau amb mi, és un “detenir el pensament”.
- El moviment: em desplaço amb moviments suaus i adaptats a l’entorn. Suaus per no moure la sorra, per no remoure allò que està assentat i despistar/-me (perdre visió). Suaus per no espantar als peixos, per respectar el seu ritme (el del pacient). El que no significa que puntualment no recorri a un moviment més enèrgic per provocar que alguna cosa succeeixi.
El moviment s’adapta a l’entorn, en llocs de poca profunditat no puc quasi donar-me impuls, la qual cosa és equivalent a respectar l’espai del pacient (no ser invasiu i/o impacient), adaptar-me a l’espai que em deixa i no copejar el seu fons, solament observar-ho.
- El desplaçament: aprendre a respectar els corrents marins estalvia energia i frustració, assumir que arribaré al lloc d’una manera més “natural” si em recolzo en la marea (com a necessitat/interès del pacient), que si lluito contra ella (pretendre seguir el meu camí). Així mateix confiar que els corrents m’empenyeran als llocs més interessants, igual que fan amb plantes, animals i objectes.
- El descans: tant a nivell físic com atencional, necessito parar, entre sessió i sessió, mirar lluny, mirar altres coses, de vegades buscar informació sobre el vist per entendre-ho o consultar a bussos experts. El meu cos i la meva atenció no són il·limitats, si no descanso i em cuido fora de l’aigua, no podré realitzar la següent immersió amb energia i amb interès.
- La mirada: els meus ulls es mouen sense un patró, busquen aquí i allà allò que els crida l’atenció, generalment vida, moviment i/o color. Si pretenc trobar alguna cosa concreta, la meva mirada ignora altres inputs, em puc perdre belleses inesperades, si no busco res concret, em deixo impactar amb major facilitat, una pedra, les formes de la sorra o una alga poden interessar-me.
Cada vegada que trec el cap, miro al voltant i agafo referències espacials, m’he d’orientar, vigilar territoris rocosos i no allunyar-me massa de la costa per si em desoriento, ja que és a la costa on contacten la terra (subjecte) i el mar (entorn), i és on es produeixen les trobades més interessants.
En la mirada hi ha un altre aspecte que m’interessa enormement, la posició del meu cap/coll, ja que la major revelació d’aquests dies ha estat prendre consciència que si miro cap a endavant, tractant d’anticipar el que vindrà o buscar més enllà del que tinc davant, em canso, el meu coll es carrega i a més em perdo els detalls. En canvi si estic en l’aquí, mirant el que succeeix sota meu en aquest moment, puc sostenir la meva atenció molt més temps, fixar-me amb deteniment i flexibilitat (ja que no estic en una posició forçada). Si deixo d’intentar anticipar-me, millora la meva atenció i disminueix el cansament. Més tenint present que solament puc actuar sobre el que està al meu abast.
- L’altre: la teràpia és bussejar amb un altre i en un altre. Jo acompanyo, espero, segueixo, em comunico, jugo… i assenyalo allò que em sembla interessant, la resta no depèn de mi. De vegades el més interessant en el mar és el meu acompanyant, el seu respirar, mirar, moure/es, parar… A través d’ell puc entendre com sent l’experiència, que té elements en comú amb la meva, però mai és igual. I en aquesta diferència està el procés, l’enriquiment, l’experiència i la gràcia de tot això.
Com sol succeir-me, tanco el tema sense sentir que està tancat, sabent que podria aprofundir (quina expressió més apropiada) molt més. I per poder sortir d’aquesta sense tensió, em queda convidar-te a bussejar amb mi, en el mar, en una cafeteria, en el meu despatx, a la muntanya o allà on decidim que ens ve de gust submergir-nos.