Fa unes setmanes, anava caminant pels carrers d’Amsterdam, concentrada en els meus pensaments, i amb llàgrimes en els ulls. Em turmentaven diverses emocions alhora, i no era capaç de gestionar-les bé. Estava molt trista, enfadada, frustrada, ofesa, nostàlgica, i una infinitat d’adjectius que no sabria ni com començar a descriure. M’havien passat diverses coses alhora, com sempre, i em trobava sola en una ciutat que, malgrat considerar-la la meva segona casa, no deixava d’estar fora de la meva llar.
Això em va fer pensar en l’assaig del Chicago Tribune de Mary Schmich, popularment conegut com “Usin protector solar” en el qual es cita: “El que si que és cert és que els problemes que realment tenen importància en la vida, són aquells que mai van passar per la teva ment, d’aquests que et sorprenen a les quatre de la tarda d’un dimarts qualsevol”.
Així que en un dimarts qualsevol comença el meu relat.
Malgrat que la meva ment estigués igual que el borrascós i turbulent dia que estava despertant, vaig pensar que havia de sortir i aprofitar-ho tan bé com fos possible. Una cosa bona havia de treure de tot aquest gruix mental. Així que vaig començar a caminar sense rumb. Triava els carrers segons m’agradessin, evitant les rutes i carrers ja conegudes. Necessitava una cosa nova, diferent. En un encreuament, em vaig veure dubtant entre dues rutes que anaven al mateix museu al qual volia anar, però alguna cosa em va dir que passés pel camí més llarg. Res més començar a caminar vaig entrar en una plaça amb una part plena de porxos on vaig voler refugiar-me de la pluja, i just enfront, quan ja vaig poder veure en netejar-me les ulleres, vaig veure un grup de gent al voltant mirant alguna cosa en el sòl. Era un tauler d’escacs a gran escala posats perquè la gent jugués al carrer. Les peces sobrepassaven l’altura del genoll dels jugadors. Quin tipus de persona juga als escacs en ple carrer malgrat la pluja i el fred? És una de les lliçons que vaig aprendre en aquest viatge. Als holandesos no els frena la pluja. Van amb bici malgrat arribar calats fins als ossos. Van amb els nens i la compra en elles. La vida no es paralitza per la pluja. Nosaltres formem embussos monumentals, deixem els plans per a demà perquè sabem que no trigarà molt a sortir el sol. La vida no para, i això hauríem de veure-ho nosaltres.
La vida segueix, surti el sol o plogui la major de les tempestes.
Però aquesta no és la història d’avui. Tornem als escacs.
Eren dues persones totalment diferents. A un costat, un home major, amb pantalons trencats i jaqueta vella marró. A l’altre costat, un home més jove, amb motxilla i roba cara; i el que més em va impactar, gent diversa veient la partida. Em vaig quedar una bona estona observant aquella escena que em va impactar tant. La meva ment anava revolucionada amb milers de preguntes que aquesta imatge em suggeria. Vaig pensar en la frase d’Oscar Wilde: “El menys freqüent en aquest món és viure. La majoria de la gent només existeix”. Era la vida just el que estava veient? Dues persones juguen i la resta sols mira? És la vida un joc sota la pluja a veure qui aguanta més? Hi ha jugadors que viuen i observadors que només existeixen en aquesta vida? Sóc un jugador, un observador, tots dos, o cap? Prenc jo les decisions en aquesta vida o segueixo les jugades d’un altre? Qui crea les normes? És el tauler el nostre camí en la vida, i les peces són les persones que tenim al nostre voltant? Usem a les persones amb les nostres decisions per a aconseguir un fi, com usem les peces del tauler per a vèncer? És la vida una lluita entre riquesa i pobresa? Joventut contra vellesa? Què guanya el que venç i què perd el derrotat? Quantes jugades fem al llarg de la vida? Què fan els que observen? Què fan els observadors quan acaba la partida?
Livia Gonzalo