Fa uns dies, expressava a un amic les meves angoixes existencials, en concret aquella que parla de la deriva social: l’individualisme, la solitud, la por, la desconnexió… Ell, filòsof del quotidià, em remetia una vegada més a la idea que l’esperança resideix en allò petit, en allò proper. No és la primera ni l’última vegada que mirem l’assumpte, a mi m’angoixa sovint, m’empeny a apagar el televisor i sentir-me desconnectat de molts, és el meu ajust per poder dur la tristesa. Mentrestant segueixo mantenint entre les meves mans, en forma de copa, l’esperança, perquè la necessito per alimentar el meu amor a l’altre.
Parlàrem sobre política, cultura, societat, especialment sobre la por i l’aïllament. La por com a emoció primària que genera l’energia necessària per iniciar una acció, emoció conreada pels polítics, alimentada pels mitjans, que genera desconfiança, inseguretat i que acaba activant mecanismes defensius camuflats (rebuig, ira, fàstic…). L’aïllament, s’encarrega de mantenir-nos inoperants, des de la solitud no em sento capaç de canviar res, em sento feble, fràgil i diferent. El meu amic (i mestre), m’imbuïa (jo em deixava, feliçment) la seva idea sobre la necessitat de l’altre, del grup, de la cooperació, de la confiança, del suport altruista. M’agrada la seva intenció perquè la posa en pràctica, la prova, aprèn, confia, ell és així.
Aquesta trobada també va remoure la meva consciència, la meva experiència i camí. El meu moviment actual és lleugerament diferent, complementari, crec. Ara aposto, provo i confio en els “contactes”, cada trobada amb l’altre permet infinites possibilitats, si poso consciència, recupero el control de qui sóc i què faig. Si contacto amb la meva necessitat més íntima, puc relacionar-me des de l’afecte, la fragilitat, la fermesa, la compassió o qualsevol altre lloc. Puc mirar a l’alumne, pacient, amic, parella o desconegut des d’allò que ens uneix en tant persones amb necessitats universals. I mirant així m’arrisco a no ser correspost, al fet que em fereixin, aquestes són les meves pors. I si “contacte” sense mirar, difícilment em feriran, però segur que la trobada no serà enriquidora, perquè en acabar, jo seguiré sent el mateix que era, i l’altre, probablement, també. Si en cada experiència m’obro, m’exposo, puc guanyar i/o perdre. Si no ho faig, tot roman igual…i a mi no m’agrada com està tot. Vull canvi i assumeixo el risc sempre que puc/vull.
Avui estic així, més enrevessat, més profund i més confús (o més clar, segons es miri).