El valor d’una mirada

Un tema que se’m fa present amb freqüència és el valor dels diners, el detonant d’aquesta reflexió és dificil de determinar, encara que hi ha una idea recurrent: ens tranquil·litza pensar que som éssers racionals i prenem les decisions a tenor dels factors externs, que poques vegades és l’emoció qui determina els nostres moviments. Em sembla un error important, més tenint en compte que la conseqüència primera és que no som honests amb nosaltres mateixos.

Fa ja uns anys que els investigadors, especialment en l’àmbit de les neurociències, vénen demostrant que el processament cognitiu (que entenem per racional), té poc que dir en el procés de presa de decisions, la millor prova d’això és l’auge del neuromarketing, que investiga i aprofita aquesta circumstància per vendre’ns el que no necessitem, però d’alguna manera desitgem.

Em sembla interessant reflexionar sobre com justifiquem la inversió dels nostres recursos econòmics, com ens expliquem que un cotxe de 18.000 euros és necessari i un aliment de 2 euros és car. En tot aquest procés no es pot perdre de vista el model econòmic-social predominant, que ens diu que el mercat s’autoregula i els preus s’ajusten en funció de l’oferta i la demanda, etc. Els factors culturals que invisibilitzen altres formes de gestió dels recursos. Els interessos després del sistema laboral al que arribem a veure’ns sotmesos. Així mateix seria un error ometre la responsabilitat de cada individu, de quina manera justifico que faig el que puc i/o el que vull.

“Quan compres, no compres amb els diners, compres amb el temps de la teva vida que vas haver de gastar per guanyar aquests diners.” José Mújica

Què obtenim en comprar un rellotge car?

Una hora més precisa? Ho dubto, i en tot cas haurem invertit una quantitat enorme d’aquestes en aconseguir-ho… Quan adquirim determinats béns, un dels principals objectius és l’experiència excitant dels primers instants de possessió, una sensació equiparable a la del nen que obre el paquet de cromos, la borsa de Gusanitos, o el regal d’aniversari. La diferència és la inversió que requereix cada producte i la fantasia de felicitat que acompanya als adults com a conseqüència del bombardeig informatiu al que ens veiem sotmesos (cal detenir-se a mirar la publicitat i els models d’èxit).

El segon objectiu diria que és alterar la percepció que els altres tenen de nosaltres, sentir-nos poderosos, interessants, macos, en definitiva, sentir-nos vists. Una necessitat primària, com a éssers socials que som, però adulterada per la cultura de l’individualisme, “vull que em vegis, no que ens vegem (o això crec)”. En lloc de tractar d’igualar-nos a l’altre i posar-nos a la seva mateixa altura per poder mirar-nos als ulls, pretenem estar a dalt, per poder mirar amb supèrbia i seguretat. Però això no és possible, partint ja de l’origen d’aquesta necessitat, ja que sense l’altre no em sento vist i tota la meva pel·lícula queda coixa. Resulta massa enrevessat per ser cert, si l’altre no em mira no sé qui sóc i la forma que conec d’atreure la seva mirada és des de l’orgull i la vanitat.

És més senzill mirar-se de tu a tu, sense màscares, amb la confiança que l’altre no ens va a danyar i que necessita els mateix que nosaltres, però mirar així fa por, gairebé tant com plaer.

Un primer pas pot ser reconèixer que no tenim el control absolut de les nostres eleccions. Des de la humilitat i sensibilitat també es cometen errors, però aquests ens acosten més a les nostres necessitats reals i per tant a la seva satisfacció.

És necessari preguntar-se: què s’oculta darrere de la meva ambició o la meva necessitat de consumir?